Saps que el 60% de l’arròs que es consumeix a Mauritània i el Senegal és importat, sobretot de l’Índia? Això té un alt cost: empobreix l’alimentació de la població de tots dos països, augmenta malalties com la diabetis o la hipertensió i desplaça els cultius tradicionals. Les males collites, el canvi climàtic i la inflació han disparat els preus. A més, el model actual de producció és poc rendible i molt dependent d’inputs externs: llavors híbrides, fertilitzants i pesticides químics. Però, fins i tot en aquest escenari, hi ha alternatives.
El monocultiu d’arròs a la Vall del riu Senegal ha transformat el paisatge, la dieta i l’economia del Senegal i Mauritània. En el marc de la campanya ‘L’aliment que ens uneix’, CERAI va impulsar recentment una investigació sobre el tema.
La producció i el consum de l’arròs a Àfrica Occidental són un llegat del colonialisme que reflecteix la dependència d’importacions. La crisi actual subratlla la necessitat de sistemes agroalimentaris sostenibles que prioritzen la producció local i afavorisquen un desenvolupament just i resilient a Àfrica Occidental.
Algunes de les alternatives per a fer front aquesta situació són:
- Promoure l’ús de varietats locals: d’arròs africà, d’altres cereals i lleguminoses. I també apostar per recuperar sabers tradicionals culinaris i de cultiu.
- Produir i consumir arròs amb sistemes més sostenibles com el Sistema de *Rizicultura Intensiva (*SRI) o tècniques més amigables amb el sòl i a l’aigua.
- I defensar l’autonomia llauradora, la terra, l’aigua i la biodiversitat.
Aquest estudi ha sigut possible gràcies al Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional (CERAI), ESTIMEU i Enda Pronat. I la campanya ‘L’aliment que ens uneix’ és possible gràcies al finançament de la Generalitat Valenciana.
Ací o allà, consumir local contribueix a compondre un sistema alimentari just i sostenible.
